diumenge, 11 de juny de 2017

El llegat dels Maies

El llegat dels Maies

El gran rellotge de la catedral de Mazatlan tocava les sis en punt de la tarda quan el petit Ameyali creuava veloç la plaça Machado per reunir-se amb el seu pare. Allà, a la cantonada entre el carrer Constitución i Sixto Osuna, prop del carrer Carnaval, era on es reunien cada divendres ell i el seu pare, l’Ikal, per fer plegats el camí de tornada a casa mentre s’explicaven les peripècies viscudes durant el dia.
El pare de l’Ameyali, l’Ikal, havia hagut d’incrementar el nombre de visites que feia al dia, treballant com a guia turístic de la preciosa ciutat de Mazatlan, al nord-oest de Mèxic, a la província de Sinaloa, per poder tirar endavant la seva nombrosa família quan la seva jove esposa, la Yaztil, va caure malalta.
Després de lluitar, valerosa, durant dos llargs anys, la despietada afecció va guanyar la batalla i va endur-se la fràgil Yatzil dels braços del seu desvalgut espòs.
L’Ikal va trobar-se de sobte sol amb quatre infants famolencs i àvids d’afecte i, pres per un sentiment de pànic i d’incertesa, va viatjar fins a la petita localitat de Sisqueros per demanar a la seva anciana mare, la vella Zazil, que deixés enrere la solitud i l’aïllament que suposava la seva planera vida a Sisqueros i s’aventurés a acompanyar-lo a Mazatlan per ajudar-lo a tirar endavant la seva desemparada família.
L’afable Zazil va ficar en una vetusta maleta les seves escasses pertinences i, sense posar cap tipus d’impediment, va pujar a la decrèpita camioneta vermella del seu fill rumb a la gran ciutat de Mazatlan, coneguda com la Perla del Pacífic.
Durant els seus primers anys de vida, l’Ameyali i els seus tres germans rivalitzaven a diari per l’atenció i l’estimació de la seva dolça àvia. Amb el pas del temps, però, el petit descendent maia, com l’anomenava la seva benvolguda Zazil, havia aconseguit amb la seva tendresa i la seva alegria robar el cor de l’anciana, i, ara que els seus germans eren grans i no necessitaven de tantes atencions per part de la sol·lícita iaia, el petit Ameyali s’havia convertit en la mà dreta de l’afectuosa Zazil.
En tornar de l’escola compartien junts les llargues tardes de primavera pastant tortillas de blat mentre l’anciana narrava minuciosament històries de la mitologia maia, que evocaven els mites de la creació de la Terra i les aventures dels déus precolombins -com ara Kukulcan, la serp emplomallada, Ixmucane, la vella deessa del blat, o els senyors de Xibalbà- al perillós i aterridor inframón.
El menut es delectava escoltant amb gran expectació les meravelloses històries sobre els déus sortides del Popol Vuh, el llibre sagrat dels maies, que l’àvia li regalava cada dia sota la suau brisa del capvespre, mentre tots dos pastaven les tortillas passant-les, amb un moviment gràcil, de mà en mà. Després les col·locaven meticulosament sobre el roent comal de fang i les deixaven coure lentament sobre la llenya vermellosa i candent. Un cop cuites, les embolicaven en un fi tovalló de lli, amb la mateixa delicadesa que una mare embolcalla el seu nadó en el primer amanyac de cotó i rus, per preservar-les fins a la tan anhelosa hora de sopar.
Aquells moments compartits amb la seva estimada iaia eren els preferits pel petit Ameyali de tot el jorn, ja que allà -assegut a la seva vella cadira de vímet, vora l’escalfor de la llenya-, escoltant la veu melosa de la Zazil i absort en les aventures de les poderoses divinitats maies, es podia abstreure dels seus pesarosos pensaments i del neguit i la tristesa que l’acompanyaven durant el dia.
I és que la vida del petit Ameyali a l’escola de vegades no era gaire fàcil, el germà petit  i escarransit d’una família nombrosa, orfe de mare, fill d’un humil guia turístic que passava les xafogoses jornades portant els despòtics turistes americans amarats de suor a visitar el centre històric -les Tres Islas, els Clavadistas- i a albirar les amagades balenes, el blanc perfecte per a totes les xanxes i bromes de la cruel Yaocihuatl. Tot i tenir la sort de comptar amb tres grans fidels amics com els bessons Quetzal i Yoltic i l’atenta Izel, el petit descendent maia titil·lava de por cada cop que es topaven amb la malintencionada Yaocihuatl i la seva escorta de desagradables perdonavides.
La Yaocihuatl, que en llengua nàhuatl vol dir “dona guerrera”, era la malcriada i despietada filla del president municipal; gaudia incomprensiblement d’impunitat per mofar-se dels altres nens de l’escola, i, acompanyada del seu seguici de brètols aduladors, es dedicava a imposar-se amb gran arrogància, infonent por a tots els companys, sobretot quan de jugar a l’ulama es tractava.
L’ulama era la versió moderna de l’ancestral joc de pilota dels maies. El nom ulama prové del nàhuatl ullamalitzli, paraula que significa “joc de pilota d’hule”, i que els maies feien servir per designar el seu majestuós joc de més de 3.500 anys. Aquest joc mesoamericà mil·lenari, que és el més antic conegut que fa servir una pilota de goma, formava part de tot un ritual i tradició i es feia servir sobretot per resoldre conflictes de diversa naturalesa, des de plets per terres, tributs i controls comercials fins a baralles de diversa índole. D’igual manera, la prepotent i malèfica Yaocihuatl el feia servir per desafiar tot aquell que gosés contradir-la, i, desafiant els seus contrincants a una partida d’ulama, pretenia sortir-se sempre amb la seva, ridiculitzant els seus adversaris i sembrant temença i inquietud entre la resta de companys de l’escola.
Un assolellat dia de primavera, mentre l’Ameyali gaudia de l’esbarjo amb els seus amics, els bessons Quetzal i Yoltic i la preciosa i gentil Izel, que en llengua nàhuatl significa “única”, la malastrugança va voler que, jugant a fet i amagar, s’entrebanquessin amb la impietosa Yaocihuatl i, d’una forta trompada, tiressin el seu exquisit esmorzar al terra arenós del pati. Vermella de ràbia i alçant la veu exageradament per captar l’atenció de tots els presents, la nena va desafiar l’Ameyali i els seus amics a una partida d’ulama aquella mateixa tarda, i va dictaminar que l’equip perdedor no tindria mai més dret a gaudir del pati de l’escola i quedaria reclòs dins la caseta del sorral durant l’hora de l’esbarjo.
A dos quarts de cinc d’aquella càlida tarda de primavera, l’Ameyali i els seus amics van presentar-se neguitosos a la vella pista, anomenada Tasle, situada al costat de l’escola. Allà, altívols, els esperaven els de l’equip rival, format per l’orgullosa Yaocihuatl i els seus tres sequaços: Yaotecatl, Acalli i Aztlan, que infonien la seva prepotència i  superioritat. Un cop establert el reglament, cada equip -format per quatre components- es va col·locar amb determinació en una meitat del camp, disposats a jugar el decisiu i transcendental partit.
Quan es va xiular el començament del partit, els apocats germans Quetzal i Yoltic van transformar la seva habitual timidesa en una agosarada valentia digna dels bessons sagrats Hunahpú, que en les aventures mitològiques que cada tarda narrava la vella Zazil van desafiar amb atreviment els senyors de Xibalbà a un partit del joc de pilota i van aconseguir vèncer i desterrar-los al regne dels morts. Posseït per l’esperit dels seus avantpassats maies, l’equip de l’Ameyali colpejava intrèpidament la pilota d’un costat a l’altre de la pista fent servir tan sols els malucs, fins que, defallit, l’equip de la Yaocihuatl no va aconseguir tornar la pilota i van caure tots quatre a terra abatuts pel cansament i la vergonya.
Aquella assolellada tarda de primavera el petit Ameyali va travessar el Paseo de los Naranjos més viu i joiós que mai per retrobar-se amb el seu pare i explicar-li la gran proesa que havien assolit ell i els seu amics, i com havien aconseguit, ovacionats amb gran fervor per tots els seus emocionats companys, enderrocar la tirania de la maliciosa Yaocihuatl i tornar a instaurar la pau i l’alegria al pati de la seva petita escola.

Amanda Rodríguez

El llibre del ninot

El llibre del ninot

Al poble de Riu Fosc hi ha una escola les bases fonamentals de la qual es resumeixen en la solidaritat, el respecte i l’amistat, entre d’altres. Ja des de l’aspecte de fora et transmet alegria i, a mesura que hi entres per la porta, els professors i els alumnes et contagien de vitalitat. Els alumnes estan a les seves classes amb els seus professors i desenvolupen el seu aprenentatge, alhora que ho fan amb la seva creativitat i milloren com a persones.
Tot en aquesta escola sembla fantàstic, però la veritat és que hi ha una petita llegenda. La van crear uns nens de sisè amb la intenció que els més petits passessin por durant els primers anys. La llegenda explica que la Viola, el ninot que viu a la biblioteca Ramon Llull, té un llibre que ningú no pot tocar. Tots els professors afirmen que aquest llibre no té res d’estrany i que és com qualsevol altre, però, encara que afirmin que no té res que surti del normal, ningú no l’ha tocat davant de testimonis. És per això que aquesta llegenda, que es transmet de boca en boca, és la principal font de la imaginació dels nens.
Però l’any 1969 va passar un succés que encara no s’ha resolt. Us explicaré com va anar la cosa...
L’any 1969, el Col·legi Riu Fosc va sortir a les notícies i al diari local. Per què? Doncs molt senzill i complex alhora: cinc alumnes van desaparèixer. En aquells temps, la llegenda encara no existia, així que l’escola era alegre i plena de vitalitat. Quatre nois i una noia formaven el grup d’Els Corcs; així era com els anomenaven els mestres. Aquest era un grup que sempre estava immers en tota mena d’embolics. Que si un dia van trencar una finestra amb la pilota de futbol, que si a la nena més “popular” se li havia enganxat un xiclet a la cabellera... I sempre accidentalment. Els professors tenien molta paciència amb ells i abocaven moltíssima confiança que algun dia canviarien i vindrien a la raó. Aquesta colla tenia un lema: “Si caes tú, caeremos todos” (el lema era en castellà a causa de l’època del franquisme). Aquesta era l’única part bona que tenien aquests marrecs, que sempre s’ajudaven entre ells, i va ser a en Joan, el més petit de la colla, a qui se li va ocórrer la idea de crear una llegenda per espantar els més xics.
Si aprofundíssim fins al punt que coneguéssim tot sobre les seves vides, potser podríem comprendre per què actuaven d’aquella manera; però tampoc no vull matar-vos d’avorriment, així que seré breu: cadascun d’ells tenia problemes familiars diferents, i el fet que compartissin el dolor va crear vincles estrets entre ells.
El cas és que aquests marrecs van crear la llegenda més esgarrifosa que el Col·legi Riu Fosc havia sentit mai en els seus anys d’existència. Aquesta llegenda diu que la persona que toqui el llibre que sosté la Viola a les seves mans de roba desapareixerà com un misteri que mai no es resoldrà i que, amb sort, tornarà a la nostra època sense haver alterat res.
Des d’aquell moment, ningú no vol entrar a la biblioteca Ramon Llull, ja que tenen por de la Viola. A més, cap mestre no s’ha atrevit a tocar el llibre, encara que neguen que tingui quelcom sobrenatural. Des de l’any 1969 fins a l’any actual, han passat 50 anys aproximadament i ningú no s’ha acostat al ninot, tret de les senyores de la neteja, ja que no tenen escrúpols i l’únic que volen es rebre diners, i del professor que dóna classes de matemàtiques, castellà i religió. Aquest individu és extraterrestre, segons que afirmen els alumnes del centre.
Tornant al succés que va fer desaparèixer cinc persones de l’escola... Ells, en tocar el que posteriorment va ser anomenat “el llibre del temps”, van anar des de l’any 1969 fins a l’any d’obertura del Col·legi Riu Fosc, que va passar de ser una acadèmia a una escola. En aquell dia, ells van cridar molt l’atenció, ja que la seva roba era estranya en aquells temps. Tots els miraven amb mala cara. Van assistir a tota la cerimònia, i l’Elisenda va parlar amb el mossèn que va dur a terme la celebració i li ho va confessar tot. Ell no va semblar gaire sorprès, ja que els parlava amb tota la tranquil·litat del món i els va donar un consell que els ajudaria durant tot el trajecte a través del temps. Aquell consell va ser tan complex per a ells que en un primer moment no van saber què volia dir, fins que en Miquel, el setciències del grup d’Els Corcs, el va desxifrar. Consistia que fessin marxa enrere en la seva memòria i que poguessin descobrir el nucli del problema; en aquell cas, el llibre. En aquells temps, la Viola encara no hi era, a la biblioteca, així que van buscar i buscar el llibre que havia causat tot aquest embolic, però no van tenir sort. Poc després, en Miquel va recordar que el seu professor de matemàtiques els  havia dit que hi havia com unes petites golfes al sostre de la tercera planta i, sense fer gaire enrenou, es van dirigir cap allà fins a topar amb una professora ja gran. En veure-la, en Joaquim va xisclar: ”Maria Victòria!” Ella, espantada, va xisclar també. Tots sis es van espantar, però, un cop els va passar l’ensurt, van parlar sobre el llibre de la Viola. Clarament, la senyora Maria Victòria no sabia de què li parlaven aquells nens, ja que desconeixia qui era aquell ninot anomenat Viola. Poc després, en Joan es va adonar que el llibre que buscaven era el que la senyora tenia a les mans i li va demanar que si els el podria deixar per llegir-lo. Ella va acceptar tota emocionada, ja que uns nens volien llegir!
Només tocar el llibre, van aparèixer a l’any 2012. Un cop allà, es van adonar que l’escola que coneixien havia canviat molt. Es trobaven desconcertats, ja que la biblioteca s’havia canviat de pis i moltes altres coses els semblaven extraordinàries, com ara veure les mares amb uns telèfons mòbils distints dels que ells havien vist. En arribar a la biblioteca, van veure molts pares i mares asseguts amb nens i nenes i amb un parell de professors representant una obra de teatre. Els va costar però van aconseguir llegir en un cartell el títol de l’obra representada: L’obrer somiatruites. Van quedar impactats per l’aspecte d’aquells nens i per la fluïdesa amb la qual parlaven davant els adults. Però el que més els va impactar va ser que parlaven català.
Quan l’obra finalitzà, en Josep, l’únic que sabia parlar català perfectament, va parlar amb l’escriptor que actuava com a obrer de la història sobre “el llibre del temps”. En Jordi, l’actor que feia d’obrer, va recordar que havia llegit en un diari un reportatge del 1969 on es parlava sobre el llibre que els nens buscaven. En Jordi els va mirar fixament i els va preguntar quants viatges havien fet. En saber que n’havien fet dos, es va enfonsar. Ell va dir a en Josep que només podrien tornar a la seva època si tots cinc pensaven en un mateix lloc i temps alhora. Ells, minuts després de saber-ho, van decidir afrontar el que el futur havia planejat per a aquells cinc joves.
Van arribar al mateix lloc, sí; però a l’any 1968. En arribar a l’escola, es van adonar que eren un any més petits. Tots van pensar que podrien repetir les malifetes que havien dut a terme durant aquell any, menys en Tomeu, qui, després de cada malifeta, sempre se sentia malament, se sentia penedit.
Per què sé tot això? Perquè sóc en Tomeu. Jo sóc el que vaig desitjar que hi apareguéssim un any abans per la simple raó que aquell viatge m’havia fet adonar que el Col·legi Riu Fosc és el lloc on m’agradaria passar la resta de la meva vida fins a la jubilació. Per si no acabeu de lligar fils, sóc el mestre de matemàtiques, de castellà i de religió; l’únic mestre que entra cada dia a visitar la Viola. Encara no sé per què vam tornar a l’any 1968 si tots havíem de pensar en el mateix any, però aquest és l’encant de la màgia: sempre et sorprèn.
Jo sóc molt tradicional, així que acabaré aquesta història com ho feia el primer llibre en català que vaig llegir quan era petit: vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Enya Belsué

divendres, 26 de febrer de 2016

Ahora ya soy feliz - guanyadora concurs literari 2015


A continuació podreu llegir el text narratiu guanyador del Concurs Literari del Col·legi Sant Vicenç corresponent al curs 2015, categoria Cicle superior.

 Ahora ya soy feliz
Me llamo Teresa y mi padre sufre una grave enfermedad: cáncer de hígado. Yo ahora no me siento feliz, porque antes de que mi padre cogiera esa enfermedad, yo era una niña que me levantaba por las mañanas para ir al colegio y nada más ver su sonrisa al despertar, me hacía fuerte durante el día, me hacía reír y sobre todo era importante saber que tenía un padre que me quería y me apoyaba en todo momento.
Ahora me levanto por las mañanas triste, apagada, sin nadie que me prepare el desayuno o me diga cosas bonitas para verme sonreír. No os lo había dicho, pero mi madre murió en el embarazo. Le tuvieron que hacer una cesárea de urgencia y mi madre sufrió una hemorragia y murió. Vivo con mi abuelo, que está un poquito sordo y no puede ver bien. Cada día voy a ver a mi padre con la bicicleta hasta el hospital para ver a mi padre que está allí como siempre, sentado. Dicen los médicos que se va a curar, pero creo que me lo dicen para que me anime. Cuando voy a verlo le explico cosas que pasan en el colegio y él, aunque no me vea, me escucha. La lástima es que no puede dar su opinión como antes, pero su sonrisa me transmite lo que piensa.
Un día, cuando fui a ver a mi padre, vi a un niño que estaba solo. Me acerqué a él y le hablé:
-        ¡Hola! Me llamo Teresa, ¿y tú?
-        Diego –dijo el niño mientras me miraba.
-        ¿Estás solo? –le dije.
-        Sí, mi mamá ha muerto igual que mi papá. Ahora están juntos en el cielo -dijo con una voz triste.
Ese niño me dio un poquito de pena, no tenía padre, me recordó a mí, pero yo por lo menos tenía un padre, él no tenía a nadie.
-        Vivo aquí, esa enfermera me cuida –dijo señalando a una chica joven que había por allí.
-        ¿En qué habitación estás? –pregunté a Diego.
-        En la habitación 199 –contestó.
En ese momento recordé que a mi padre le habían cambiado de habitación, a la habitación 200, porque estaba mejorando.
-        Y tú, ¿por qué estás aquí? Nunca te he visto por esta planta. ¿Estás enferma? ¿Qué te pasa? –preguntó Diego.
-        No, yo estoy bien. Estoy aquí porque acaban de trasladar a mi padre a otra habitación diferente, y ¿sabes qué es lo mejor? –le dije a Diego.
-        No, ¿qué es…? –contestó Diego.
-        Que a mi padre lo acaban de trasladar a la habitación 200. Tu habitación está al lado de la de mi padre -le dije entusiasmada.
-        ¡Qué bien! -dijo Diego-. ¿Vienes a menudo a ver a tu papá?
-        Sí. Vengo Cada día a ver a mi papá -le respondí a Diego.
Cuando acabé de hablar con Diego fui a hablar con papá y le expliqué lo de Diego, y cuando se lo estaba explicando, oí unas voces que decían:
“Teresa, ese niño no tiene padres, ni hermanos para que le apoyen, le cuiden o le ayuden. Haz que ese niño tenga en su vida una gran amiga que le cuide, juegue con él y le mime. Haz que ese niño sea feliz.”
Era la voz dulce de papá, que me hablaba sin voz. Papá tenía razón, tenía que hacer que Diego fuese feliz. Desde entonces, cada día durante media hora estoy con Diego y le explico historias o juego con él. Un día Diego me dijo una cosa que me llegó al corazón:
-        Teresa, cada día me haces más feliz, cada día por la mañana me levanto con la esperanza de poder jugar contigo y cuando te vas me da pena. Quiero que te quedes conmigo para siempre.
Le abracé y le di un beso. Desde ese día me levanto feliz, sonriendo y sintiendo que tengo a dos personas en mi corazón que me hacen feliz: papá y mi gran amigo Diego. Cada día pienso y me doy cuenta recordando lo que me dijo mi padre cuando todavía era una niña:
-        La felicidad consiste en disfrutar diariamente de lo que tenemos, no esperar a que suceda algo extraordinario.
Hoy los médicos me han dicho que papá se recuperará, concretamente me ha dicho el doctor:
-        Tu padre se va a recuperar en cualquier momento y todo gracias a ti por haberlo mimado, por haberlo hecho reír y, sobre todo, por estar a su lado.
En ese momento me emocioné y me puse a llorar de alegría.
Esta mañana me he despertado y he ido al hospital como siempre. Al llegar al hospital me he puesto a llorar de ilusión. He visto a mi padre de pie hablando con Diego. Cuando lo he visto me ha dado un abrazo muy fuerte; era tan fuerte que parecían todos los abrazos que no me había podido dar todos estos años en que había estado enfermo.
-        Teresa, te quiero -me ha dicho, casi a punto de llorar.
-        Y yo también te quiero -le he respondido.
Hemos estado hablando y los he llevado a comer todos juntos. Diego, papá y yo hemos hablado y reído de cosas. Ha sido muy bonito. He recordado cuando yo era pequeña e iba a comer al restaurante con él y nos pedíamos una buena paella, solo para nosotros dos.
Diego esa noche tenía que irse al hospital a dormir, pero el problema era que no volvería a ver a Diego. Papá saldría pronto del hospital.
Cuando hemos acabado de comer, papá ha tenido una idea. Hemos ido al hospital, y mientras papá hablaba con la señorita que cuidaba a Diego, Diego ha hecho un dibujo.
Entonces ha venido papá con una sonrisa en la cara y nos ha dicho:
-Diego, esta noche y todas las noches de tu vida vas a vivir en nuestra casa.
Diego y yo nos hemos mirado y le hemos dado un abrazo a papá.
¡AHORA YA SOY FELIZ OTRA VEZ!
Raquel Camacho
Guanyadora de cicle superior

dilluns, 1 de juny de 2015

L’adéu de 6è

Divendres 19 de juny de 2015, els alumnes de sisè del nostre centre gaudiran d’un acte de comiat en el qual diran adéu a l’escola que els ha educat al llarg de nou anys. Ben segur que serà molt emocionant per a tots ells.


6è A
Aquests 9 anys  de la meva vida al Col·legi  Sant Vicenç, han estat per a mi  molt divertits, agradables i molt feliços. He après  molt,  gracies als meus professors i  professores  i he conegut a moltes amigues i amics, que m’acompanyaran la resta de la meva vida. Aquets anys els recordaré tota la meva vida!!
                                                                                              Nerea Camacho 6è A

M’agradaria donar gràcies sobre tot als meus pares per haver-me portat a aquesta escola i per haver-me ajudat en tots moments. Desprès també li dono gràcies a tots el meus professors i professores per haver-me ensenyat tot el que haig de saber. Per últim als meus companys, per fer que els dies d’escola siguin molt més divertits.
Marta Siñol 6è A

Aquest any deixo el col·legi Sant Vicenç, on hi ha la majoria dels meus records: les celebracions, els mestres, els amics… En aquesta escola tan bonica i acollidora hi he estat 9 anys fent jocs i activitats divertides que em costaran molt d’oblidar.Dono gràcies a tots per aquets moments que m’heu fet gaudir.
Jaume Roig 6è A

Per mi quan me’n vagi del col·legi sempre el trobaré a faltar, però el que més enyoraré seran els mestres, perquè m’han ensenyat moltes coses. A vegades ens barallem i el professor/a ens castiguen pel nostre bé . Per mi, quan surti del col·legi a 6è de primària, ja no tornaré mai més, però després de la primària ve una altra etapa per superar, però mai us oblidaré mestresJ!!!
Arnau Capdevila Gil 6è A

Gràcies per tots els somriures dels meus companys; que m’han fet sentir millor quan estava trist. Per tots els mestres que m’han ajudat a estudiar i a que entengui les coses. Dono gràcies a aquest col·legi  per ensenyar-me a estudiar i a estimar els amics. Jo me’n vaig a un altre col·legi, però vosaltres sempre estareu en el meu cor.
Marc Mateo 6è A

Aquesta escola per a mi ha estat com la meva casa.  Gràcies a tota la gent que m’ha ajudat i que encara m’estan ajudant. Sempre recordaré a tots els mestres que m’han ajudat durant aquests anys. El col·legi Sant Vicenç sempre el portaré al cor!
Laia Pérez  6è A

Dono gràcies per tot el que ens han ensenyat tots els mestres; per cuidar-nos com pares i mares, per estimar-nos tant i per ajudar-nos en els moments més difícils. ADÉU ESCOLA I GRÀCIES PER TOT EL QUE ENS HAS DONAT!
Elena Orantes 6è A

Gràcies  a tots els professors, mestres, tutors i amics que m’han fet créixer, aprendre, compartir i  sobre tot, cuidar de les meves coses. Amb el seu ajut he aconseguit tot el que  volia: estimar i aprendre. Els meus companys també m’han sigut de vital importància per aprovar la primària. Sense ells no hauria estat res igual .
Andreu Solano 6è A

Gràcies col·legi. Gràcies per ensenyar-nos tan bé; per cuidar-nos i sobretot donar-nos tant d’amor i tanta confiança. Et trobaré molt a faltar col·legi, perquè és com si tots fóssim una gran família on riem i estem contents. Mai oblidaré totes les aventures que hem viscut, les activitats tant divertides que he fet i les festes tant originals!
Adéu col·legi!
Ingrid Gil Rocher 6èA

Aquests anys a l’escola han estat molt divertits, encara que hagin estat només dos. M’han agradat per: les activitats, les excursions, etc. I sobre tot per... els companys que m’han acompanyat durant els dos cursos. També agraeixo als mestres tot el que m’han ensenyat.
Carla Rico 6è A

Lo millor del col·legi han estat els companys que he tingut i tots els professors i professores que s’han esforçat tant per a que aprengui. Li dono gràcies a la Mònica per la seva paciència. Gràcies a tots per estimar-me!
Jaume Andreu González 6è A

Aquests anys a l’escola han estat molt divertits, encara que hagin estat només dos. M’han agradat per: les activitats, les excursions, etc. I sobre tot per... els companys que m’han acompanyat durant els dos cursos. També agraeixo als mestres tot el que m’han ensenyat.
Paula Díaz 6è A

Trobaré molt a faltar aquesta escola que m’ha ajudat tant. Han estat nou anys compartint experiències amb tots els meus companys i professors.
GRÀCIES PER TOT!
Ian Romero 6è A

Gracies papes per haver-me portat a aquesta escola, perquè es la millor escola del món. Gràcies als profes que m’han ensenyat molt i m’han acollit quan ho he necessitat. També vull dir gracies a la Glòria per aguantar-nos cada vegada que havíem d’imprimir alguna cosa, quan ella tenia molta feina; i gràcies als meus companys per ajudar-me quan ho necessitava.  
Aitor Curpian 6è A

Gràcies a aquest col·legi Sant Vicenç que m’ ha ensenyat i m’ha preparat per anar a Secundària. També, li dono gràcies a la Glòria, al Paco, a la Carmina i a l’Imma i sobretot, a tots els mestres que he tingut. En aquests nou anys he après moltíssimes coses: a deixar coses, a lluitar pel que vull, a esforçar-me, a donar importància a les coses, etcètera. També dono gràcies als meus companys de classe perquè m’han ajudat quan ho necessitava, em deixaven les coses i em divertia molt amb ells. GRÀCIES.
      Pau Rovira 6è A

Jo vull donar les gràcies a l’escola i a tots els mestres que he tingut. Mai oblidaré aquesta escola, tampoc els professors que m’han educat. Com la  Maite que no parava de repetir-nos: “BENVINGUTS AL CICLE SUPERIOR”. La nostra escola és molt oberta i fa moltes activitats. El col·legi Sant Vicenç és el millor!
Anna Jones 6è A

Dono gràcies a tots els professors que m’han fet passar moltes bones estones. En aquest col·legi he conegut a tots els meus amics amb els que m’ho he passat molt bé. El professor que més m’ha agradat conèixer ha estat el Lluís Bosch que ara està jubilat. Amb ell he rigut molt. Trobaré a faltar totes les bones experiències que he viscut en aquesta escola durant tots aquests anys.
Victor Messeguer 6è A

Només vull deixar clar que estic molt agraït a tots els mestres que m’han ajudat i també a tots els meus companys que han fet que canviï completament. Aquesta escola m’ha fet recapacitar sobre la meva vida i m’ha fet meditar sobre el meu futur. No ser si ploraré o no, però trist segur que estaré, perquè deixaré enrere la gran etapa de la infància tan bonica, que he passat entre aquests quatre murs.    
Andreu Folqué 6è A

Potser no he tingut tantes experiències en aquesta escola com els meus companys. Però aquestes quatre parets m’han ensenyat moltes coses. D’aquí res, ja no estaré aquí, però sempre recordaré aquesta família tan gran, plena d’amor i diversió
Clàudia Vivó 6è A

Dono gràcies a aquesta escola per haver-me ensenyat i cuidat tant. He tingut els millors professors del món. M’agrada aquesta escola, perquè fem moltes festes divertides. He passat moltes hores de la meva vida aquí, jugant al pati, compartint menjador, acollida i classe. Mai us oblidaré; us portaré dins al meu cor i us trobaré molt a faltar. Gràcies.
Guillem Talayero 6è A

La nostra escola és genial, amb els mestres, alumnes i amics tots som molt feliços. Gràcies als nostres tutors i als nostres companys. Ens fa molta llàstima marxar d’aquí, de la millor escola del món. Quan hem necessitat ajut l’hem tingut; quan no fèiem els deures ens deixàveu una nota a la agenda. Cada vegada que  mirem aquestes notes, ens recordarà als nostres millors tutors. Nosaltres marxarem, però el nostre cor es quedarà aquí, al col·legi Sant Vicenç.
Alba Cuesta 6è A

M’agradaria marxar del col·legi amb totes les meves experiències que he viscut a l’escola , tant en el cap com en el cor. Quan marxi al meu proper institut , sempre me’n recordaré d’unes quantes frases com: ‘’Total Pascual’’ (una gran frase d’un mestre de matemàtiques , gimnàstica i plàstica) i moltes frases més. M’agradaria donar totes les meves gràcies a tots els meus companys per les experiències viscudes i als meus tutors i professors per riure i enfadar-se  amb mi.
Andrea Ribera 6è A

Aquests nou anys que he estat en aquesta escola, són nou anys que no oblidaré, perquè m’han ajudat en els moments difícils, també m’han fet passar molt bones estones, perquè a l’hora de ensenyar aprenem, però a l’hora ens ho passem bé.
Teresa Aymerich 6è A

Gràcies a tots els professors que m’han ajudat a ajudar i a estimar a la gent. El que més m’agrada és quan estem tots junts. Sempre recordaré tots els moments tristos i feliços. En aquest col·legi m’ha ajudat a aprendre moltes coses que em serviran per a quan sigui adulta.
Yamila Cazalla 6è A


6è B
Aquest any 6é se’n va del nostre estimat Col·legi Sant Vicenç. Després d’aquests 9 anys aquí, ha arribat el moment. En el Col·legi Sant Vicenç he aprés i he conegut uns companys magnífics. També gràcies als professors que al llarg d’aquest temps, han estat amb mi, i m’han fet com sóc ara. Adéu Col·legi Sant Vicenç, sempre et recordaré!
Oriol Bernal 6è B

Trobaré a faltar l’escola, amb els seus patis junts, els alumnes de l’escola, les assignatures, i sobre tot als Mestres, a tots els Mestres que han passat uns quants any de les seves vides en ajudar-nos i ensenyant-nos per fer-nos millors, amables, respectuosos, llestos,...
Lidia Castillo 6è B

Aquest any m’ho he passat molt bé amb els meus amics i sobretot amb el meu tutor, el Roger. A més, he après moltíssssssim amb tots els professors que he tingut a primària i m’agradaria fer l ‘ESO en aquesta escola. Dono gràcies  a tots els meus professors i a tots els companys que m’han ajudat aquests anys a l’escola.
Paula de la Rubia 6è B

Estudiar en aquest col·legi ha estat per a mi una experiència meravellosa. He tingut companys i professors que s’han convertit en molt bons amics i he gaudit tant aquests nou anys que els recordaré tota la meva vida.
Claudia Delgado 6è B

Estic contenta de haver vingut a aquesta escola perquè he après moltes coses diferents i he fet molts amics a llarg dels cursos. M’ agradaria que sempre estiguéssim junts perquè són tots molt bons. Espero recordar aquesta escola sempre.
Irene Domínguez 6è B

Començaré aquest comiat agraint a tots els professors i companys que he anat tenint durant tot aquest temps perquè m’han fet créixer i que m’ho passes molt bé. Surto d’aquest col·legi sent una persona una mica més madura i amb molts bons records. 
Oriol Fernàndez 6è B

Jo me’n recordaré d’aquesta escola perquè té els millors professors com per exemple: la Teresa, Lluis Bosch, Lluis Oriol, Maite, Roger,...
També recordaré aquesta escola perquè aquí ¡acabaré la Primària! també ara sóc el gran de l’he l’escola i ara quan acabi la Primària seré el més petit.
Víctor González 6è B

El primer que he de dir és que aquesta escola és única, si no hagués estat  per aquesta escola no tindria els coneixements que tinc ni les ganes d’ajudar a la gent. Res de tot això ho tindria ,i per això vull dir gràcies ,gràcies de tot cor .El millor que he pogut veure d’aquesta escola és que he tingut unes experiències inoblidables amb els companys i professors i per això aquesta escola és increïble.
Marta Juncà 6è B

Bé,  jo el que trobaré més a faltar és com de bé que m’han acceptat tan els meus companys com els professors. També m’encanta saber que de aquí m’emporto molts records i uns amics que són per a tota la vida. I jo, sempre ho dic, gràcies a déu que he pogut entrar a la millor escola del món, no m’imagino a una altre escola. Que sapigueu que el meu cor té una part del col·legi Sant Vicenç.                  
Elsa Ladevesa 6è B

Al llarg d’aquests anys m’ho he passat molt bé , des de de petitona he jugat amb els meus amics  que a  la llarga s’han fet millors amics .He conegut a mestres extraordinaris que m’han ajudat quan ho necessitava . Ara a 6éB m’ho estic passant super bé i en un mes i poc més anirem a port aventura i tinc moltes ganes de anar-hi .
Laia Llorens 6è B

Agraeixo a l’escola que m’hagi ensenyat tantes coses, i a més a més les he après amb els meus amics. M’emporto molts records bonics i molts bons amics. Mai oblidaré l’estància en aquesta escola. També vull agrair als meus pares la oportunitat que m’han donat per estudiar en aquesta escola. Gràcies per tot. 
Andrea Marín 6è B

La meva experiència en aquest anys al col·legi Sant Vicenç ha estat molt bona he conegut a molta gent hi sempre els recordaré, però algun dia marxaré als salesians a estudiar però mai m’oblidaré dels professors que he tingut.
Carla Mata 6è B

Estic molt content pel que he après aquests anys, el amics que tingut durant  l’ensenyança, per tots els dies d’alegria, tots els dies a l’acollida ,el pati, el sol, els gronxadors  i els grans professor que he tingut, les grans excursions: a la piscina a la muntanya. Encara que vaig arribar a P5 sembla que hagi estat des de P3, m’han ajudat molt els meus companys i  estic molt content. 
Arnau Mateo 6è B

Aquest escrit va dedicat al Col·legi Sant Vicenç el millor de tots. Gràcies per rebre’ns així, et trobaré molt a faltar Col·legi Sant Vicenç. Ara comencem l’ESO però sempre recordaré el Sant Vicenç per  els seus professors/es o les seves festes. Mai oblidaré aquesta meravellosa escola, moltes gràcies Col·legi Sant Vicenç.
Gabriel Nuñez 6è B

El que trobaré a faltar de l’escola són els professor que m’han ensenyat moltes coses i les bones estones amb ells, les classes en les que he estat, el pati per les bones estones que he estat jugant, i el més important de tota l’escola: els meus amics i companys.
Cristian Nuño 6è B

Per mi deixar aquesta escola em comporta una gran pena ja que porto aquí 9 anys i són masses records. D’aquí m’emporto els increïbles professors que m’han ajudat sempre que ho he necessitat, la meva millor amiga: La Andrea, que sense ella no hagués passat tant bé aquests anys. Les colònies que jo pugui ser conscient han sigut impressionants! I m’emporto uns dos fantàstics últims anys que gràcies al Roger, la Maite, el Toni i més professors, se’m han passat “volant” i he estat comodíssima aquí. T’ESTIMO ESCOLA!!
Carla Ollé 6è B

Aquesta escola és un record per a mi, ho és i ho serà sempre: Quan estudiï en una altra escola i la vegi em provocarà nostàlgia, tristesa i alegria. Recordant els mestres, els exàmens, els companys... Moltes gràcies Col·legi Sant Vicenç.
Daniel Parramón 6è B

Donar-te les gràcies per aquests nou anys que he crescut amb tu. He conegut als millors professors, amics i sobretot sempre m'he sentit estimat i ajudat per tothom. Segurament serà una de les millors etapes que viuré en la meva vida que mai oblidaré.               Per tot això solament voldria dir una cosa més: MOLTES GRÀCIES COL·LEGI SANT VICENÇ!!!
Àlex Pérez 6è B

El col·legi és una experiència única perquè a part de fer tants exàmens i deures, el que més trobaré a faltar del col·legi serà els nostres tutors perquè ens ho passem molt bé amb els nostres professors: el Roger, la Maite, que són super super divertits i que són els nostres tutors de 6é. També trobaré a faltar els tres dies que vam passar tot 6é a “Port Aventura” aquells tres dies junts van ser els millors. El teatre que vam escriure i fer nosaltres, perquè ens ho vam pasar super bé tot el dia junts ensellant el teatre… I totes les excursions que fem, perquè a l’ESO ja no les farem, i potser  ens separen dels nostres millors amics.
Anaiska Revelles 6è B

L’escola Sant Vicenç Dels Horts m’ha ensenyat molt duran 9 anys. M’emportaré  molts bons records. Però el més important és que m’han ensenyat moltes coses: mates, català, religió, castellà, anglès...Al final no marxes del cole pensant tot el que t’han ensenyat , a part d’això també marxes pensant en tots els professors que has tingut.
David Rios  6è B

Gràcies col·legi Sant Vicenç per tot el que m’heu ensenyat i per tots els moments bons y dolents que m’han fet aprendre a ser educat que és el més important, us trobaré a faltar companys i companyes, professors i professores i espero que aquest llarg camí de nou anys hem faci tenir un gran futur, i quan sigui més gran i tingui fills sempre els explicaré coses d’aquesta escola.
Ivan Sánchez 6è B

Per a mi l’escola és un lloc on fas amics tan com si són mestres o nens. Jo he conegut a molta gent i conec a tots els professors. Aquesta m’ha ensenyat tot el que sé, matemàtiques, català, castellà, anglès, música, socials, naturals. Hem fet teatres, treballs manuals a plàstica. És una pena haver de deixar-la, però hem de continuar fent el nostre camí.    
Daniel Sangüesa 6è B

Gràcies a tots el mestres que m’han acompanyat al llarg d’aquets anys del meu aprenentatge  per la seva  ajuda , comprensió , per estar sempre al meu costat , ajudar-me a superar-me cada dia més. Gracies per tot.
Oscar Sanz 6è B

Fa molta pena deixar tot això amb tot el que em passat en aquesta escola, segurament alguns plorem i altres no però estic segura que us trobarem a faltar. Al nostre cor hi ha un espai per aquesta escola i els mestres, esta clar que no marxarem sense un gran petó i una abraçada. Fins i tot, potser els agafo i es venen amb nosaltres als Salesians.
Un gran petó per tots i us estimem, gràcies per tot... per haver-nos ensenyat, per haver-nos castigat ‘’per aprendre, és clar’’ per haver-nos suportat 9 anys, GRÀCIES PER TOT!
Marta Solís 6è B

EL TEMPS PASSA MASSA RÀPID
Em fa molta llàstima deixar aquesta escola, però per altre banda em fa molta il·lusió anar a una altre escola. Tinc molt bons records aquí, que mai oblidaré, també per els meus companys  que portem molts anys junts, per sort també venen amb nosaltres, espero que de tant en tant pugui venir un altre cop, a veure aquets grans professors que m’han ensenyat tantes coses o per cada una de les classes que he estat tots aquests anys, em costarà molt acomiadar-me  d’aquesta escola, no vull marxar.

Climent Tuset 6è B


dimecres, 27 de maig de 2015

Danielle: From Miami to Barcelona

La nostra auxiliar de conversa, la Danielle, ens explica qui és, la seva experiència a la nostra escola i les seves perspectives de futur. Tot seguit podreu llegir el text escrit per ella a la revista escolar Nosaltres número 142 traduït al català.



De Miami a Barcelona

Vaig néixer a Miami, Florida... per tant, estic molt acostumada a la calor i a estar prop de la platja. Com que els meus pares es van divorciar quan jo era molt petita, és com si hagués tingut dues famílies. La meva mare es va casar i és professora de teatre, assessora acadèmica, músic i ballarina. El meu pare també es va tornar a casar i té tres fills adorables! Tinc molts amics on visc, però com que tots ens hem graduat a l’escola d’art, tothom ha hagut de marxar a diferents estats per feina. Amb la qual cosa tinc molta sort, ja que si mai decideixo fer un viatge llarg pel país, puc quedar-me a casa seva. Sóc dels Estats Units, però encara no n’he vist ni la meitat.
Vaig triar la carrera d’Història de l’art, desenvolupament artístic i estudis museístics a la universitat de Florida. Vaig rebre un munt de classes diferents: des d’estudiar l’art asiàtic fins a com escriure amb codi a l’ordinador. Part dels meus estudis requerien treballar en un museu, per això vaig haver de fer moltes pràctiques durant la carrera. He treballat com a dissenyadora de llums i també al departament d’educació.
Quan el moment de la graduació s’anava acostant, no tenia ni idea a què volia dedicar-me o si volia seguir formant-me, i uns quants dels meus amics havien començat treballant a diferents països, com Corea o Tailàndia. Jo tenia nocions d’espanyol, però volia tenir-ne més fluïdesa i també poder estar a prop dels museus europeus. L’ensenyament em cridava l’atenció perquè realment m’agrada treballar amb nens. CAPS és el programa que vaig sol·licitar i, encara que no paguen gaire, m’agradava la idea de conviure amb una família catalana. No sabia res de la cultura, el menjar o de la llengua abans de venir cap aquí.
Durant el meu primer mes a Sant Vicenç, la meva família d’acollida va assegurar-se que jo estigués còmoda amb la nova situació. M’ho van ensenyar tot, sobre com s’hi vivia: on compraven el pa, on feien el cafè i, fins i tot, vaig assistir a una de les classes de gralla de l’Arnau. Pel que fa a l’escola, les mestres d’anglès m’han ajudat i explicat com funciona l’escola. Amb la resta de mestres acostumo a tenir converses curtes i amistoses, però l’obstacle de la llengua fa difícil que ens puguem conèixer més a fons.
He viscut amb la família Agüero des de l’inici de curs. Per això, hem anat forjant una relació molt propera i  estic molt agraïda de tot el que han fet per mi. Han fet la meva adaptació a Espanya fàcil i s’han convertit com en una família. Vaig passar les vacances de Nadal amb ells i tots els parents i són molt divertits. A l’hora de sopar, les converses sempre són moments d’aprendre coses noves. Acostumem a parlar anglès o espanyol, ja que no entenc el català. Tenim una pissarra prop de la taula on escrivim les paraules que ens són difícils de recordar o que són vocabulari útil i interessant. L’Arnau sempre ens diverteix a l’hora de sopar, és un nen molt comediant i intel·ligent. L’Enric és el que més domina l’anglès. És un bromista i a més sempre té una opinió sobre qualsevol tema. Mari Cruz és una de les persones més dolces i úniques que he conegut. Sempre hi és quan la necessito i, encara que no sempre ens entenguem quan parlem, hem connectat molt.
A l’escola treballo amb tots els alumnes des de P3 fins a 6è. Pels alumnes d’infantil, canto cançons i llegeixo contes, treballem en la pronunciació del vocabulari. Des de primer fins a tercer, ajudo quan estan fent exercicis amb el quadern i els passo exàmens orals a final del trimestre. Des de 4t fins a 6è fem grups de conversa de 5 alumnes, planifico les sessions cada setmana per cada curs en referència al que estan treballant a classe. De cada grup, m’agraden coses diferents, perquè d’any en any canvien substancialment. Estar amb els alumnes és el que més gaudeixo. M’alegren el dia.
Cada cap de setmana vaig a Barcelona a explorar la ciutat amb amics. M’encanta el menjar, el cafè, la música, els mercats! N’estic enamorada. És un lloc preciós i la meva intenció és viure-hi l’any que ve. També he tingut l’oportunitat de viatjar a València, Sitges i Madrid.

Aquest estiu vull viatjar per Europa. M’agradaria visitar Suècia, Itàlia, Portugal, Hongria i Anglaterra. També intentaré treure’m el certificat del TELF per poder ensenyar professionalment el proper curs a Barcelona. Després d’això, no n’estic segura. Estic pensant de dedicar-me al disseny d’interiors, però em caldrà seguir estudiant. De moment, però, el meu objectiu és veure món. 



dilluns, 21 d’abril de 2014

EL SENYOR PALETA

Els alumnes de cicle inicial ja han començat a llegir El senyor paleta, encantadora història de l'escriptor i exmestre de la nostra escola Joaquim Pastor Font. La foto que us inserim, feta per la Laia Mèlich a l'aula de primer, mostra aquest moment tan especial. Els nens i nenes, força atents, han començat la lectura d'aquest llibre.

Aquest conte ha estat escrit expressament per a nosaltres. Gràcies, Joaquim.



dilluns, 17 de març de 2014

SESSIÓ DE CONTES DE TARDOR EN TRES LLENGÜES

A un quart de sis de la tarda del dijous 28 de novembre, a la biblioteca ja no hi cabia ni una agulla. Una massiva assistència de pares, mares, nens i nenes esperaven delectar-se amb la narració dels tres contes preparats per a aquesta ocasió. La Laia Mèlich explicà, amb una dicció clara i una presentació excel·lent, Els esclops de la castanyera, rondalla tardorenca escrita per en Joaquim Pastor. Tot seguit i per primer cop en aquestes sessions, s’estrenà un conte en anglès: We’re going on a bear hunt. La deliciosa interpretació de Miryam Blázquez féu saltar els somriures als assistents. Tancà l’acte l’obreta teatral del dramaturg español Alfonso Sastre, El circulito de tiza o historia de una muñeca abandonada. L’emotiva i musical escenificació, encapçalada per la infatigable Isabel Soneira en el paper de Vendedora, comptà amb el suport dels alumnes i mestres de l’escola. El públic quedà atrapat en tot moment per les tres rondalles i regalaren uns forts aplaudiments. En cloure la sessió, les mares bibliotecàries distribuïren els tradicionals trossos de coca per acabar d’endolcir la tarda.

 
Contes de tardor from Col·legi Sant Vicenç on Vimeo.