diumenge, 11 de juny de 2017

El llegat dels Maies

El llegat dels Maies

El gran rellotge de la catedral de Mazatlan tocava les sis en punt de la tarda quan el petit Ameyali creuava veloç la plaça Machado per reunir-se amb el seu pare. Allà, a la cantonada entre el carrer Constitución i Sixto Osuna, prop del carrer Carnaval, era on es reunien cada divendres ell i el seu pare, l’Ikal, per fer plegats el camí de tornada a casa mentre s’explicaven les peripècies viscudes durant el dia.
El pare de l’Ameyali, l’Ikal, havia hagut d’incrementar el nombre de visites que feia al dia, treballant com a guia turístic de la preciosa ciutat de Mazatlan, al nord-oest de Mèxic, a la província de Sinaloa, per poder tirar endavant la seva nombrosa família quan la seva jove esposa, la Yaztil, va caure malalta.
Després de lluitar, valerosa, durant dos llargs anys, la despietada afecció va guanyar la batalla i va endur-se la fràgil Yatzil dels braços del seu desvalgut espòs.
L’Ikal va trobar-se de sobte sol amb quatre infants famolencs i àvids d’afecte i, pres per un sentiment de pànic i d’incertesa, va viatjar fins a la petita localitat de Sisqueros per demanar a la seva anciana mare, la vella Zazil, que deixés enrere la solitud i l’aïllament que suposava la seva planera vida a Sisqueros i s’aventurés a acompanyar-lo a Mazatlan per ajudar-lo a tirar endavant la seva desemparada família.
L’afable Zazil va ficar en una vetusta maleta les seves escasses pertinences i, sense posar cap tipus d’impediment, va pujar a la decrèpita camioneta vermella del seu fill rumb a la gran ciutat de Mazatlan, coneguda com la Perla del Pacífic.
Durant els seus primers anys de vida, l’Ameyali i els seus tres germans rivalitzaven a diari per l’atenció i l’estimació de la seva dolça àvia. Amb el pas del temps, però, el petit descendent maia, com l’anomenava la seva benvolguda Zazil, havia aconseguit amb la seva tendresa i la seva alegria robar el cor de l’anciana, i, ara que els seus germans eren grans i no necessitaven de tantes atencions per part de la sol·lícita iaia, el petit Ameyali s’havia convertit en la mà dreta de l’afectuosa Zazil.
En tornar de l’escola compartien junts les llargues tardes de primavera pastant tortillas de blat mentre l’anciana narrava minuciosament històries de la mitologia maia, que evocaven els mites de la creació de la Terra i les aventures dels déus precolombins -com ara Kukulcan, la serp emplomallada, Ixmucane, la vella deessa del blat, o els senyors de Xibalbà- al perillós i aterridor inframón.
El menut es delectava escoltant amb gran expectació les meravelloses històries sobre els déus sortides del Popol Vuh, el llibre sagrat dels maies, que l’àvia li regalava cada dia sota la suau brisa del capvespre, mentre tots dos pastaven les tortillas passant-les, amb un moviment gràcil, de mà en mà. Després les col·locaven meticulosament sobre el roent comal de fang i les deixaven coure lentament sobre la llenya vermellosa i candent. Un cop cuites, les embolicaven en un fi tovalló de lli, amb la mateixa delicadesa que una mare embolcalla el seu nadó en el primer amanyac de cotó i rus, per preservar-les fins a la tan anhelosa hora de sopar.
Aquells moments compartits amb la seva estimada iaia eren els preferits pel petit Ameyali de tot el jorn, ja que allà -assegut a la seva vella cadira de vímet, vora l’escalfor de la llenya-, escoltant la veu melosa de la Zazil i absort en les aventures de les poderoses divinitats maies, es podia abstreure dels seus pesarosos pensaments i del neguit i la tristesa que l’acompanyaven durant el dia.
I és que la vida del petit Ameyali a l’escola de vegades no era gaire fàcil, el germà petit  i escarransit d’una família nombrosa, orfe de mare, fill d’un humil guia turístic que passava les xafogoses jornades portant els despòtics turistes americans amarats de suor a visitar el centre històric -les Tres Islas, els Clavadistas- i a albirar les amagades balenes, el blanc perfecte per a totes les xanxes i bromes de la cruel Yaocihuatl. Tot i tenir la sort de comptar amb tres grans fidels amics com els bessons Quetzal i Yoltic i l’atenta Izel, el petit descendent maia titil·lava de por cada cop que es topaven amb la malintencionada Yaocihuatl i la seva escorta de desagradables perdonavides.
La Yaocihuatl, que en llengua nàhuatl vol dir “dona guerrera”, era la malcriada i despietada filla del president municipal; gaudia incomprensiblement d’impunitat per mofar-se dels altres nens de l’escola, i, acompanyada del seu seguici de brètols aduladors, es dedicava a imposar-se amb gran arrogància, infonent por a tots els companys, sobretot quan de jugar a l’ulama es tractava.
L’ulama era la versió moderna de l’ancestral joc de pilota dels maies. El nom ulama prové del nàhuatl ullamalitzli, paraula que significa “joc de pilota d’hule”, i que els maies feien servir per designar el seu majestuós joc de més de 3.500 anys. Aquest joc mesoamericà mil·lenari, que és el més antic conegut que fa servir una pilota de goma, formava part de tot un ritual i tradició i es feia servir sobretot per resoldre conflictes de diversa naturalesa, des de plets per terres, tributs i controls comercials fins a baralles de diversa índole. D’igual manera, la prepotent i malèfica Yaocihuatl el feia servir per desafiar tot aquell que gosés contradir-la, i, desafiant els seus contrincants a una partida d’ulama, pretenia sortir-se sempre amb la seva, ridiculitzant els seus adversaris i sembrant temença i inquietud entre la resta de companys de l’escola.
Un assolellat dia de primavera, mentre l’Ameyali gaudia de l’esbarjo amb els seus amics, els bessons Quetzal i Yoltic i la preciosa i gentil Izel, que en llengua nàhuatl significa “única”, la malastrugança va voler que, jugant a fet i amagar, s’entrebanquessin amb la impietosa Yaocihuatl i, d’una forta trompada, tiressin el seu exquisit esmorzar al terra arenós del pati. Vermella de ràbia i alçant la veu exageradament per captar l’atenció de tots els presents, la nena va desafiar l’Ameyali i els seus amics a una partida d’ulama aquella mateixa tarda, i va dictaminar que l’equip perdedor no tindria mai més dret a gaudir del pati de l’escola i quedaria reclòs dins la caseta del sorral durant l’hora de l’esbarjo.
A dos quarts de cinc d’aquella càlida tarda de primavera, l’Ameyali i els seus amics van presentar-se neguitosos a la vella pista, anomenada Tasle, situada al costat de l’escola. Allà, altívols, els esperaven els de l’equip rival, format per l’orgullosa Yaocihuatl i els seus tres sequaços: Yaotecatl, Acalli i Aztlan, que infonien la seva prepotència i  superioritat. Un cop establert el reglament, cada equip -format per quatre components- es va col·locar amb determinació en una meitat del camp, disposats a jugar el decisiu i transcendental partit.
Quan es va xiular el començament del partit, els apocats germans Quetzal i Yoltic van transformar la seva habitual timidesa en una agosarada valentia digna dels bessons sagrats Hunahpú, que en les aventures mitològiques que cada tarda narrava la vella Zazil van desafiar amb atreviment els senyors de Xibalbà a un partit del joc de pilota i van aconseguir vèncer i desterrar-los al regne dels morts. Posseït per l’esperit dels seus avantpassats maies, l’equip de l’Ameyali colpejava intrèpidament la pilota d’un costat a l’altre de la pista fent servir tan sols els malucs, fins que, defallit, l’equip de la Yaocihuatl no va aconseguir tornar la pilota i van caure tots quatre a terra abatuts pel cansament i la vergonya.
Aquella assolellada tarda de primavera el petit Ameyali va travessar el Paseo de los Naranjos més viu i joiós que mai per retrobar-se amb el seu pare i explicar-li la gran proesa que havien assolit ell i els seu amics, i com havien aconseguit, ovacionats amb gran fervor per tots els seus emocionats companys, enderrocar la tirania de la maliciosa Yaocihuatl i tornar a instaurar la pau i l’alegria al pati de la seva petita escola.

Amanda Rodríguez

El llibre del ninot

El llibre del ninot

Al poble de Riu Fosc hi ha una escola les bases fonamentals de la qual es resumeixen en la solidaritat, el respecte i l’amistat, entre d’altres. Ja des de l’aspecte de fora et transmet alegria i, a mesura que hi entres per la porta, els professors i els alumnes et contagien de vitalitat. Els alumnes estan a les seves classes amb els seus professors i desenvolupen el seu aprenentatge, alhora que ho fan amb la seva creativitat i milloren com a persones.
Tot en aquesta escola sembla fantàstic, però la veritat és que hi ha una petita llegenda. La van crear uns nens de sisè amb la intenció que els més petits passessin por durant els primers anys. La llegenda explica que la Viola, el ninot que viu a la biblioteca Ramon Llull, té un llibre que ningú no pot tocar. Tots els professors afirmen que aquest llibre no té res d’estrany i que és com qualsevol altre, però, encara que afirmin que no té res que surti del normal, ningú no l’ha tocat davant de testimonis. És per això que aquesta llegenda, que es transmet de boca en boca, és la principal font de la imaginació dels nens.
Però l’any 1969 va passar un succés que encara no s’ha resolt. Us explicaré com va anar la cosa...
L’any 1969, el Col·legi Riu Fosc va sortir a les notícies i al diari local. Per què? Doncs molt senzill i complex alhora: cinc alumnes van desaparèixer. En aquells temps, la llegenda encara no existia, així que l’escola era alegre i plena de vitalitat. Quatre nois i una noia formaven el grup d’Els Corcs; així era com els anomenaven els mestres. Aquest era un grup que sempre estava immers en tota mena d’embolics. Que si un dia van trencar una finestra amb la pilota de futbol, que si a la nena més “popular” se li havia enganxat un xiclet a la cabellera... I sempre accidentalment. Els professors tenien molta paciència amb ells i abocaven moltíssima confiança que algun dia canviarien i vindrien a la raó. Aquesta colla tenia un lema: “Si caes tú, caeremos todos” (el lema era en castellà a causa de l’època del franquisme). Aquesta era l’única part bona que tenien aquests marrecs, que sempre s’ajudaven entre ells, i va ser a en Joan, el més petit de la colla, a qui se li va ocórrer la idea de crear una llegenda per espantar els més xics.
Si aprofundíssim fins al punt que coneguéssim tot sobre les seves vides, potser podríem comprendre per què actuaven d’aquella manera; però tampoc no vull matar-vos d’avorriment, així que seré breu: cadascun d’ells tenia problemes familiars diferents, i el fet que compartissin el dolor va crear vincles estrets entre ells.
El cas és que aquests marrecs van crear la llegenda més esgarrifosa que el Col·legi Riu Fosc havia sentit mai en els seus anys d’existència. Aquesta llegenda diu que la persona que toqui el llibre que sosté la Viola a les seves mans de roba desapareixerà com un misteri que mai no es resoldrà i que, amb sort, tornarà a la nostra època sense haver alterat res.
Des d’aquell moment, ningú no vol entrar a la biblioteca Ramon Llull, ja que tenen por de la Viola. A més, cap mestre no s’ha atrevit a tocar el llibre, encara que neguen que tingui quelcom sobrenatural. Des de l’any 1969 fins a l’any actual, han passat 50 anys aproximadament i ningú no s’ha acostat al ninot, tret de les senyores de la neteja, ja que no tenen escrúpols i l’únic que volen es rebre diners, i del professor que dóna classes de matemàtiques, castellà i religió. Aquest individu és extraterrestre, segons que afirmen els alumnes del centre.
Tornant al succés que va fer desaparèixer cinc persones de l’escola... Ells, en tocar el que posteriorment va ser anomenat “el llibre del temps”, van anar des de l’any 1969 fins a l’any d’obertura del Col·legi Riu Fosc, que va passar de ser una acadèmia a una escola. En aquell dia, ells van cridar molt l’atenció, ja que la seva roba era estranya en aquells temps. Tots els miraven amb mala cara. Van assistir a tota la cerimònia, i l’Elisenda va parlar amb el mossèn que va dur a terme la celebració i li ho va confessar tot. Ell no va semblar gaire sorprès, ja que els parlava amb tota la tranquil·litat del món i els va donar un consell que els ajudaria durant tot el trajecte a través del temps. Aquell consell va ser tan complex per a ells que en un primer moment no van saber què volia dir, fins que en Miquel, el setciències del grup d’Els Corcs, el va desxifrar. Consistia que fessin marxa enrere en la seva memòria i que poguessin descobrir el nucli del problema; en aquell cas, el llibre. En aquells temps, la Viola encara no hi era, a la biblioteca, així que van buscar i buscar el llibre que havia causat tot aquest embolic, però no van tenir sort. Poc després, en Miquel va recordar que el seu professor de matemàtiques els  havia dit que hi havia com unes petites golfes al sostre de la tercera planta i, sense fer gaire enrenou, es van dirigir cap allà fins a topar amb una professora ja gran. En veure-la, en Joaquim va xisclar: ”Maria Victòria!” Ella, espantada, va xisclar també. Tots sis es van espantar, però, un cop els va passar l’ensurt, van parlar sobre el llibre de la Viola. Clarament, la senyora Maria Victòria no sabia de què li parlaven aquells nens, ja que desconeixia qui era aquell ninot anomenat Viola. Poc després, en Joan es va adonar que el llibre que buscaven era el que la senyora tenia a les mans i li va demanar que si els el podria deixar per llegir-lo. Ella va acceptar tota emocionada, ja que uns nens volien llegir!
Només tocar el llibre, van aparèixer a l’any 2012. Un cop allà, es van adonar que l’escola que coneixien havia canviat molt. Es trobaven desconcertats, ja que la biblioteca s’havia canviat de pis i moltes altres coses els semblaven extraordinàries, com ara veure les mares amb uns telèfons mòbils distints dels que ells havien vist. En arribar a la biblioteca, van veure molts pares i mares asseguts amb nens i nenes i amb un parell de professors representant una obra de teatre. Els va costar però van aconseguir llegir en un cartell el títol de l’obra representada: L’obrer somiatruites. Van quedar impactats per l’aspecte d’aquells nens i per la fluïdesa amb la qual parlaven davant els adults. Però el que més els va impactar va ser que parlaven català.
Quan l’obra finalitzà, en Josep, l’únic que sabia parlar català perfectament, va parlar amb l’escriptor que actuava com a obrer de la història sobre “el llibre del temps”. En Jordi, l’actor que feia d’obrer, va recordar que havia llegit en un diari un reportatge del 1969 on es parlava sobre el llibre que els nens buscaven. En Jordi els va mirar fixament i els va preguntar quants viatges havien fet. En saber que n’havien fet dos, es va enfonsar. Ell va dir a en Josep que només podrien tornar a la seva època si tots cinc pensaven en un mateix lloc i temps alhora. Ells, minuts després de saber-ho, van decidir afrontar el que el futur havia planejat per a aquells cinc joves.
Van arribar al mateix lloc, sí; però a l’any 1968. En arribar a l’escola, es van adonar que eren un any més petits. Tots van pensar que podrien repetir les malifetes que havien dut a terme durant aquell any, menys en Tomeu, qui, després de cada malifeta, sempre se sentia malament, se sentia penedit.
Per què sé tot això? Perquè sóc en Tomeu. Jo sóc el que vaig desitjar que hi apareguéssim un any abans per la simple raó que aquell viatge m’havia fet adonar que el Col·legi Riu Fosc és el lloc on m’agradaria passar la resta de la meva vida fins a la jubilació. Per si no acabeu de lligar fils, sóc el mestre de matemàtiques, de castellà i de religió; l’únic mestre que entra cada dia a visitar la Viola. Encara no sé per què vam tornar a l’any 1968 si tots havíem de pensar en el mateix any, però aquest és l’encant de la màgia: sempre et sorprèn.
Jo sóc molt tradicional, així que acabaré aquesta història com ho feia el primer llibre en català que vaig llegir quan era petit: vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Enya Belsué