diumenge, 11 de juny de 2017

El llibre del ninot

El llibre del ninot

Al poble de Riu Fosc hi ha una escola les bases fonamentals de la qual es resumeixen en la solidaritat, el respecte i l’amistat, entre d’altres. Ja des de l’aspecte de fora et transmet alegria i, a mesura que hi entres per la porta, els professors i els alumnes et contagien de vitalitat. Els alumnes estan a les seves classes amb els seus professors i desenvolupen el seu aprenentatge, alhora que ho fan amb la seva creativitat i milloren com a persones.
Tot en aquesta escola sembla fantàstic, però la veritat és que hi ha una petita llegenda. La van crear uns nens de sisè amb la intenció que els més petits passessin por durant els primers anys. La llegenda explica que la Viola, el ninot que viu a la biblioteca Ramon Llull, té un llibre que ningú no pot tocar. Tots els professors afirmen que aquest llibre no té res d’estrany i que és com qualsevol altre, però, encara que afirmin que no té res que surti del normal, ningú no l’ha tocat davant de testimonis. És per això que aquesta llegenda, que es transmet de boca en boca, és la principal font de la imaginació dels nens.
Però l’any 1969 va passar un succés que encara no s’ha resolt. Us explicaré com va anar la cosa...
L’any 1969, el Col·legi Riu Fosc va sortir a les notícies i al diari local. Per què? Doncs molt senzill i complex alhora: cinc alumnes van desaparèixer. En aquells temps, la llegenda encara no existia, així que l’escola era alegre i plena de vitalitat. Quatre nois i una noia formaven el grup d’Els Corcs; així era com els anomenaven els mestres. Aquest era un grup que sempre estava immers en tota mena d’embolics. Que si un dia van trencar una finestra amb la pilota de futbol, que si a la nena més “popular” se li havia enganxat un xiclet a la cabellera... I sempre accidentalment. Els professors tenien molta paciència amb ells i abocaven moltíssima confiança que algun dia canviarien i vindrien a la raó. Aquesta colla tenia un lema: “Si caes tú, caeremos todos” (el lema era en castellà a causa de l’època del franquisme). Aquesta era l’única part bona que tenien aquests marrecs, que sempre s’ajudaven entre ells, i va ser a en Joan, el més petit de la colla, a qui se li va ocórrer la idea de crear una llegenda per espantar els més xics.
Si aprofundíssim fins al punt que coneguéssim tot sobre les seves vides, potser podríem comprendre per què actuaven d’aquella manera; però tampoc no vull matar-vos d’avorriment, així que seré breu: cadascun d’ells tenia problemes familiars diferents, i el fet que compartissin el dolor va crear vincles estrets entre ells.
El cas és que aquests marrecs van crear la llegenda més esgarrifosa que el Col·legi Riu Fosc havia sentit mai en els seus anys d’existència. Aquesta llegenda diu que la persona que toqui el llibre que sosté la Viola a les seves mans de roba desapareixerà com un misteri que mai no es resoldrà i que, amb sort, tornarà a la nostra època sense haver alterat res.
Des d’aquell moment, ningú no vol entrar a la biblioteca Ramon Llull, ja que tenen por de la Viola. A més, cap mestre no s’ha atrevit a tocar el llibre, encara que neguen que tingui quelcom sobrenatural. Des de l’any 1969 fins a l’any actual, han passat 50 anys aproximadament i ningú no s’ha acostat al ninot, tret de les senyores de la neteja, ja que no tenen escrúpols i l’únic que volen es rebre diners, i del professor que dóna classes de matemàtiques, castellà i religió. Aquest individu és extraterrestre, segons que afirmen els alumnes del centre.
Tornant al succés que va fer desaparèixer cinc persones de l’escola... Ells, en tocar el que posteriorment va ser anomenat “el llibre del temps”, van anar des de l’any 1969 fins a l’any d’obertura del Col·legi Riu Fosc, que va passar de ser una acadèmia a una escola. En aquell dia, ells van cridar molt l’atenció, ja que la seva roba era estranya en aquells temps. Tots els miraven amb mala cara. Van assistir a tota la cerimònia, i l’Elisenda va parlar amb el mossèn que va dur a terme la celebració i li ho va confessar tot. Ell no va semblar gaire sorprès, ja que els parlava amb tota la tranquil·litat del món i els va donar un consell que els ajudaria durant tot el trajecte a través del temps. Aquell consell va ser tan complex per a ells que en un primer moment no van saber què volia dir, fins que en Miquel, el setciències del grup d’Els Corcs, el va desxifrar. Consistia que fessin marxa enrere en la seva memòria i que poguessin descobrir el nucli del problema; en aquell cas, el llibre. En aquells temps, la Viola encara no hi era, a la biblioteca, així que van buscar i buscar el llibre que havia causat tot aquest embolic, però no van tenir sort. Poc després, en Miquel va recordar que el seu professor de matemàtiques els  havia dit que hi havia com unes petites golfes al sostre de la tercera planta i, sense fer gaire enrenou, es van dirigir cap allà fins a topar amb una professora ja gran. En veure-la, en Joaquim va xisclar: ”Maria Victòria!” Ella, espantada, va xisclar també. Tots sis es van espantar, però, un cop els va passar l’ensurt, van parlar sobre el llibre de la Viola. Clarament, la senyora Maria Victòria no sabia de què li parlaven aquells nens, ja que desconeixia qui era aquell ninot anomenat Viola. Poc després, en Joan es va adonar que el llibre que buscaven era el que la senyora tenia a les mans i li va demanar que si els el podria deixar per llegir-lo. Ella va acceptar tota emocionada, ja que uns nens volien llegir!
Només tocar el llibre, van aparèixer a l’any 2012. Un cop allà, es van adonar que l’escola que coneixien havia canviat molt. Es trobaven desconcertats, ja que la biblioteca s’havia canviat de pis i moltes altres coses els semblaven extraordinàries, com ara veure les mares amb uns telèfons mòbils distints dels que ells havien vist. En arribar a la biblioteca, van veure molts pares i mares asseguts amb nens i nenes i amb un parell de professors representant una obra de teatre. Els va costar però van aconseguir llegir en un cartell el títol de l’obra representada: L’obrer somiatruites. Van quedar impactats per l’aspecte d’aquells nens i per la fluïdesa amb la qual parlaven davant els adults. Però el que més els va impactar va ser que parlaven català.
Quan l’obra finalitzà, en Josep, l’únic que sabia parlar català perfectament, va parlar amb l’escriptor que actuava com a obrer de la història sobre “el llibre del temps”. En Jordi, l’actor que feia d’obrer, va recordar que havia llegit en un diari un reportatge del 1969 on es parlava sobre el llibre que els nens buscaven. En Jordi els va mirar fixament i els va preguntar quants viatges havien fet. En saber que n’havien fet dos, es va enfonsar. Ell va dir a en Josep que només podrien tornar a la seva època si tots cinc pensaven en un mateix lloc i temps alhora. Ells, minuts després de saber-ho, van decidir afrontar el que el futur havia planejat per a aquells cinc joves.
Van arribar al mateix lloc, sí; però a l’any 1968. En arribar a l’escola, es van adonar que eren un any més petits. Tots van pensar que podrien repetir les malifetes que havien dut a terme durant aquell any, menys en Tomeu, qui, després de cada malifeta, sempre se sentia malament, se sentia penedit.
Per què sé tot això? Perquè sóc en Tomeu. Jo sóc el que vaig desitjar que hi apareguéssim un any abans per la simple raó que aquell viatge m’havia fet adonar que el Col·legi Riu Fosc és el lloc on m’agradaria passar la resta de la meva vida fins a la jubilació. Per si no acabeu de lligar fils, sóc el mestre de matemàtiques, de castellà i de religió; l’únic mestre que entra cada dia a visitar la Viola. Encara no sé per què vam tornar a l’any 1968 si tots havíem de pensar en el mateix any, però aquest és l’encant de la màgia: sempre et sorprèn.
Jo sóc molt tradicional, així que acabaré aquesta història com ho feia el primer llibre en català que vaig llegir quan era petit: vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Enya Belsué

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada